La vida en l’abisme

Qui va ser el Rubio? Per esbrinar-ho cal que viatgem a la València dels anys setanta, on el joc era una activitat quotidiana malgrat haver estat declarada il·legal per un règim que agonitzava, i on Ferran Torrent era un passerell de vint-i-un anys capaç de perdre nou mil pessetes de l’època en una partida «històrica». Justament en aquelles circumstàncies tan poc favorables tots dos es van conèixer, i és a través de la seua relació —la d’un pare i un fill per voluntat pròpia— que podem ser afortunats testimonis de la vida d’uns personatges inefables en un ambient que no ho és menys: els «amarradors», «joqueros», i «cremaors» de tota mena que poblen les partides, a més d’un llaurador ludòpata, una puta princesa i un pioner de la immigració entre molts altres. Però per damunt de tots hi ha el mateix Rubio, un home que manté en l’hermetisme el seu passat i la personalitat del qual exercirà una influència decisiva en el Torrent d’aleshores i en el del futur. El lector es troba enmig d'una novel·la de Torrent que evoca la València més sòrdida, la del joc, l'alcohol i les putes, els xulos i els perdedors de tota mena, però no la que ens tenia acostumats a retratar a les dues obres anteriors, amb jocs polítics, econòmics i “esportius” vinculats directament o indirecta amb el poder. «La vida en l'abisme» és molt més que una crònica de la València de final del franquisme i la transició: és un acte de nuesa, de sinceritat de l'autor davant del lector; Ferran Torrent es despulla i ens mostra aspectes de la seva vida que potser mai no hauríem imaginat però que després de llegir-la, acceptem com a part indissoluble del Torrent que coneixem.